Una nit de trons

Una nit de novembre, dia 12, a un poblet d'aquell país anomenat Transilvània, anava passejant per un camí, tot sol, perdut, atemorit, dintre d'una muntanya dels Monts Carpats. Feia molt de fred, la nit era fosca i solitària, a més hi havia una espessa boira per tota aquella zona. Em trobava envoltat d'una espècie, desconeguda per a mi, de plantes de gran altitud. Vaig donar una volta mirant al meu voltant, i podia observar-hi un castell de grans dimensions. Pel que semblava, el castell estava inhabitat. Des d'on s'hi podia veure l'entrada vaig descobrir les voluminoses torres de vigilància, que es trobaven a la part de darrere del castell. Mentre, vaig veure que aqueix dia era lluna plena, la qual cosa em feia tenir encara més por. Anava caminant i vaig pensar en entrar en el castell, seria una bona idea, així podria refugiar-me dels perills de l'exterior. Quan em vaig endinsar en l'edifici, feia olor a por, em vaig penedir, de sobte, va començar a tronar, fora es veien llamps per totes les bandes, es va posar a ploure, cada vegada plovia més i més. Vaig entrar a una sala on hi havia una xemeneia que transmetia moltíssima calor. Em vaig asseure. Allí assegut, mort de por i recollit entre el calor del foc, vaig passar la nit tranquil•lament i em vaig despertar molt feliç. Tot havia sigut cosa de la meua imaginació. Doncs, si una nit com aquella haguera estat a casa meva, acompanyat dels meus pares i de la gent que realment em defensaria en qualsevol tipus de circumstàncies, la situació l'hagués viscut d'una manera diferent. Així doncs, concluesc que la nit pot ser tan especial com el dia, i el dia pot ser tan magnífic com la nit, i d'eixa manera podem gaudir de tot en tot moment.

Joel Soler 1r ESO